Debora'm

Si, mira'm. Exprimeix-me les llàgrimes caducades i embolica amb delicadesa aquella emoció de forma ovalada. Menja't l'ametlla sense pinyol, començant pel llagrimal fins a saborejar les pestanyes. Jo em deixo fer, extasiada pels teus ulls deboradors. Destrossa el tirarany que m'ha encegat durant temps i que no em permetia acceptar certs defectes de qui més estimava. Innunda'm de paucles ninetes i besa'm dolçament les parpelles que protegeixen la meva porta al món i a tu. No deixis mai de fer-me l'amor amb la mirada.

Poblet

Poblet simple, impune, elegant, perenne, immune al pas del temps. Allaus de turistes que intenten caçar-ne l'ànima, fotografiant-ne petits trocets. Poblet s'imposa amb una capa de pedres perfectament teixida per cobrir les pors i permetre que la calma doni la benvinguda a les formigues que hi desfilen. Poblet; un breçol de creences, de silenci, de fe. Els bancs de fusta trenquen la fredor de les pedres i els arcs fan de corona cada vegada que algú passa d'una nau a l'altra. Tothom hi és acceptat i abraçat. Les pedres tenen ànima, a Poblet. Aquí s'amancen tot tipus de feres i l'odi no passa pel colador de la porta principal. La pau maquilla dolçament els ulls i els acluca, permetent així que només es pugui sentir el silenci i es pugui, per tant, tornar a néixer.