Són una intensitat de llum que ni
el sol de migdia aconsegueix transmetre. Són unes ganes de menjar-se el món a queixalades
petites i gustoses, amb una paciència que aconsegueix fer fèrtil la terra d’on
després colliràs fruits. Són una manera d’entendre la vida que tothom hauria de
tenir la sort d’haver après. Són una constància, una resistència, són el que
tothom hauria de ser: unes lluitadores que tenen d’arma el somriure i les
abraçades. Són les llàgrimes que em cauen quan sé que no les veuré durant un
temps, quan l’enyor d’aquella època se’m fa present i clar en el record. Són l’estimació
pura, un amor sense espines, sincer. Són persones amb qui tothom hauria de
topar, perquè et canvien. I el més important de tot: t’aconsegueixen fer millor
persona.
