En francès aquesta expressió sona dolça com la mel. És com el contacte
entre dos llavis entendrits i joves, com aquella rialla tímida del primer dia, o com aquells ulls que, enmig d’una
multitud de gent, troben aquells altres ulls delirosos d’expressar sentiments
guardats curosament.
En anglès sona profunda, penetrant. És com aquella adrenalina a la panxa
quan sents el contacte cos a cos amb aquella persona que estimes, aquells dits
que t’acaricien la felicitat i la fan créixer fins a límits insospitables o aquell xiuxiueig a cau d'orella que et posa els pèls de punta.
I en català sona juganera, sincera. Són les confessions mentre t’agafes de
la mà i somrius pensant que no podries estar en un lloc millor, ni amb una
companyia millor. Són les ganes de construir, les ganes de seguir posant els
peus nus a les faixes per tocar el cel, les ganes de saltar qualsevol obstacle
per arribar a la meta.
És un “je t’aime”, un “I love you” o un “t’estimo”.
