cursa d'obstacles

I això com es deia? Oh, no me’n recordo. Ui, no...em sembla que no ho sé fer. Tinc un garbuix d’idees al cap. Em sento perdut. Ai, per què no recordo com com es deia? Ahir ho sabia i ara ja no. Millor feu-me ser l’últim. Ah, si, si! Jo ho sé dir! A veure, digues. Mmm...ah no, ara no me’n recordo. Doncs tornem-hi, vinga. Jolin! Senyoreta, li pots dir a la frustració que pari de donar-me puntades de peu?

la vida és bonica, però, de vegades, complicada

Sí, tenia la mania de perdre’s. No pels carrers, ni per la platja, ni pels passadissos de l’escola. Perdre’s en ell mateix. La tristor, de vegades, es feia tan real que les parets del seu pis ploraven humitats i el seu esperit nafrat es deixava endur per marees incontrolables. El seu cos deixava d’existir i la seva ment cavava solcs tan profunds que la raó tardava dies a poder construir els ponts adequats per poder-los travessar i evitar caure-hi i no poder-ne sortir. El dia es componia d'una orquestra d’instruments desafinats, de cantants que feien galls i d'un director que s’equivocava a l’hora de portar el compàs. No hi havia gairebé res que sortís del dret, era ben bé com passar-se el dia fent la vertical. La sang li acabava pujant al cap de mala manera, tant que semblava perdre el nord. I el sud i l’est i l’oest. Tot ell era una brúixola embogida. Però tenia la certesa que, tan bon punt es posés a dormir, somiaria i l'endemà obriria els ulls pensant que la vida, tot i ser complicada, era bonica.   

Aigua neu

Agafo un grapat de neu. Puc notar perfectament la fredor que desprèn i en qüestió de segons, sense gairebé haver tingut temps de percebre-la, passa a estat líquid i desapareix d’entre els meus dits per caure al buit, a terra. No puc controlar que aquella neu se’m faci fonedissa i sense dilacions, s’esmuny. Torno a agafar-ne un altre grapat per intentar ser conscient del procés, per poder assaborir-lo una mica més. Però igual de ràpid que abans, o fins i tot més, la neu es fa aigua i rellisca pels forats que troba entre els dits de la meva mà. Al cap de cinc minuts, només queda un puny mig tancat i una sensació de fred que em fa posar la pell de gallina. Per últim cop, ara ja per tossuderia, intento repetir-ho. Dirigeixo la meva mà al terra per enxampar una bona bola de neu, aquesta vegada més grossa, i m’incorporo sense deixar de clavar els ulls a la meva mà dreta. El sol fa la seva feina i esborra el rastre de neu, aquest cop més lentament. Potser perquè he après a desxifrar-ne cada una de les etapes, potser perquè en conec el final, potser perquè he après a perdre la noció del temps. Però, tot i això, segueixo sense poder controlar que la neu mori per néixer en forma d'aigua...

Aprenent a llegir

Es llepà els dits per poder passar la penúltima pàgina d’aquell llibre. Havia perdut completament la consciència del fet d’inspirar i expirar, vaja, de respirar. Les paraules que hi apareixien xocaven al seu cervell convertides en onades de frases que produïen una espuma blanquinosa. Un paisatge feréstec, ple de contradiccions. L’existència de frases curtes, punyents, i de frases llargues, que semblava que acaronessin el lector, convertien aquella novel·la en una mena d’addicció fugissera. La vida s'hi presentava com un plat fred, gustós, però, de vegades, salpebrat amb crueltat. També hi trobaves la possible identificació amb alguns personatges i l'acabament perfecte d’un munt de peces que aconseguien encaixar a la perfecció i que es mostraven infinites. L’Ombra del vent és un llibre que, sens dubte, recomano.