El cor li suava. Les mans li bategaven a cent per hora. Només tenia una
cosa en ment: aconseguir entortolligar els passos necessaris per arribar fins a
la porta de sortida. Sí, l’estimava massa com per no fugir.
12.26.2012
12.03.2012
i es fongué
Era com si s’hagués empassat una nou i li hagués quedat a mitja gola. L’estómac feia un concert de moviments estrepitosos. I els seus ulls van quedar glaçats mirant en un punt de l’habitació, l’únic que tenia llum: la flama de l’espelma. I així, el temps s’escolà, fins al punt en què aquella flama va perdre’s en la cera bullent que havia anat creant una muntanya rugosa sobre la taula.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Seguidors
Arxiu del blog
-
►
2017
(1)
- ► de novembre (1)
-
►
2014
(4)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (1)
-
►
2013
(15)
- ► de desembre (1)
-
▼
2012
(18)
- ► de novembre (1)
- ► de setembre (2)
-
►
2011
(16)
- ► de novembre (1)
-
►
2010
(13)
- ► de novembre (1)