Parlo per vosaltres. Per aquells enamorats d’una dona impossible: la utopia.
És bella, encisadora, toca la millor música, diu les millors paraules, acluca
els ulls de la manera més sensual possible. Us ha ullprès des del primer dia que
la vau veure i no pareu de tenir-la en ment. Us pensàveu que aquesta bogeria, que
heu acabat aprenent a dominar, seria efímera. Però, un dia, abans d’anar a
dormir, feu recompte dels dies que fa que ella és el vostre al·licient, l’aigua que
beveu. Anys...ja fa anys. I feu l’últim pestanyeig del dia pensant que, per
anys que faci, la seguiu estimant com el primer dia.
Potser, en certa manera, us puc arribar a entendre.
