Aquell
arquet fregava les emocions més amagades a l’orella que pertanyia a aquell home
assegut a la última fila d’aquell immens teatre. Ell sempre havia pensat que
des d’allà la música arribava amb el volum adequat –ni massa estrident, ni
exageradament suau com per no apreciar-ne els detalls- i l’orquestra ni s’adonava
de la seva presència. Li agradava tot tipus de música, des del Mozart més
clàssic, fins a l’Stravinsky més contemporani. Cada tipus d’obra i de
compositor li recordava a un moment diferent de la seva vida. Fins i tot, la
música era capaç de despertar-li moments que ni recordava, d’aquells que havia
viscut en el seu moment però que havia aparcat tan endins que no semblaven ni
seus. D’alguna manera, estar assegut en aquella butaca era treure les teranyines
que s’havien acumulat al cor i viure amb la intensitat que desitjava aquells
instants que tenia ja enterrats. Abans de tancar la porta de casa, s’assegurava
de portar a la butxaca un mocador per si havia de silenciar la tos que li
agafava, de vegades, sense previ avís. Durant un temps va poder controlar-ne
les regnes, però un hivern exageradament fred a Viena, va adonar-se que cada
vegada la tos amarga apareixia amb més freqüència. Això el neguitejava. Aquella
tos no podia fer-se present mentre escoltava aquella música. De cap manera.
Però un bon dia la tos li va jugar una mala passada. Era el mes de gener i
restava assegut com gairebé cada dijous al vespre a la butaca d’aquell teatre.
I mentre l’orquestra feia un silenci sepulcral per deixar interpretar la
cadència al pianista solista, tossí com si hagués de treure el fetge per la
boca. El director abaixà el braç i deixà la mà morta amb la batuta movent-se al
ritme d’aquesta. Girà la cara i amb els ulls com ametlles per intentar trobar l’individu
que havia emès aquell soroll d’entre la foscor del teatre buit, veié que uns
ulls ploraven vergonya. El director cridà: - qui hi ha? Perdoni, però està
prohibit assistir als assajos de l’orquestra, faci el favor de marxar. Així com
sentí aquestes paraules, marxà per les escales que duien a aquella porta
secreta que havia descobert feia ja vora
quatre anys i que l’havien permès accedir al teatre. Però sabia que aquella
seria la última vegada que les baixaria. L’havien enganxat entrant als assajos,
però, a més a més, el càncer de pulmó no tardaria a emportar-se’l. Moriria
pobre, però ric d’esperit i feliç.
8.30.2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Seguidors
Arxiu del blog
-
►
2017
(1)
- ► de novembre (1)
-
►
2014
(4)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (1)
-
►
2013
(15)
- ► de desembre (1)
-
▼
2012
(18)
- ► de desembre (2)
- ► de novembre (1)
- ► de setembre (2)
-
►
2011
(16)
- ► de novembre (1)
-
►
2010
(13)
- ► de novembre (1)