Feia temps que no em sentia així. Un aire apaivagat per les parets fredes d’una casa feta de pedra s’escolava per sota de la meva roba i em despullava a poc a poc. El botó dels pantalons es desfeia i feia relliscar aquesta peça de roba per les meves cames d’una manera tan delicada que era gairebé imperceptible. Els mitjons, a poc a poc, també queien i la camisa s’anava descordant a un pas lent, dolç, per acabar anant a parar al terra, al costat del llit. La goma que subjectava els meus cabells en forma de cua es deixava caure per uns cabells suaus i espessos. Jo estava entregada a la melodia d’una música que m’entrava pels porus de la pell, vestint-me d’una màgia i una aflicció que seguia un compàs indeterminat, el compàs de la vida. El compàs d’un moment perdut en un racó de món, un moment atemporal, empassat pel rellotge que havia deixat de funcionar des que havia començat aquest instant. I les meves mans fredoses quedaven ensinistrades per les línies incolores que creaven aquelles notes, aquells instruments. Semblava que de sobte, hagués sorgit un nou temps en aquella habitació...el meu temps. El temps del meu cor.
I restant quieta, estirada en un llit, havia estat capaç d’enlairar-me, de caure, d’aixecar-me i, bàsicament, de viure.
