Mai havia cregut en la frase que diu "a vegades el que és un final, acaba sent el començament de tot", fins fa uns dies. Aquesta frase es pot interpretar de dues maneres completament antagòniques. O bé pot ser que la frase no es llegeixi tenint en compte què hi ha després de la coma com passa la majoria de vegades, o bé que qui la digui la pronunciï fins al final, tot articulant un crescendo que acabaria amb un forte emfatitzant la paraula "tot".Aquell grup reunit en aquell indret, d'alguna manera per atzar o per cosa del destí, va decidir fer realitat la segona part de la frase, per sort. Però de fet, això va ser una sorpresa, ja que no és el que acostuma a passar la majoria de cops. En realitat, aquella era una excepció positiva que em tocaria viure a mi i als qui també s'afegien a forjar-ho, a treballar-ho i a mantenir-ho. Una sort que tots estaríem d'acord a perpetuar. Erem i som el sentiment de pau que et provoca fer un trajecte amb tren que voreja la platja mentre es pon el sol, la varietat de colors que tenen els arbres quan és la tardor, les mil gotes de pluja que cauen les unes al costat de les altres i s'estavellen sobre una flor, o els acords afinats d'una cançó emergent dolçament d'una guitarra acústica.
I el més increïble de tot és que després de cinc anys hi seguim sent, caminant junts, els uns al costat dels altres.
Celebro haver-vos conegut, no tothom et canvia així la vida.
