Hi havia una vegada tot un seguit d'arrugues que confabulaven una vellesa indiscutible, un rostre deixat, entristit pel pas del temps. No tenia més sortides que regar les plantes del terrat que donaven a casa de la veïna Cinta i veure que hi havia coses que encara podien tenir vida. Ell ja se l'estava acabant, a glops lents i poc saborosos. Una quotidianitat esquerpa i fatigada amb la qual es conformava. Un dia nou, un altre i un altre. Però poques coses a destacar.
- toc, toc. Sóc jo, avi!
Aquella dolça veu, aquella joventut. Petites il·lusions que feien reviure aquell cor que, sobtadament, semblava bategar amb més força. Aquella néta, d'ulls menuts i butxaques carregades d'il·lusions, l'endinsava en un record llunyà, però al mateix temps molt proper. Podia tornar a sentir la frescor que veia en les plantes que regava cada matí, podia florir, obrir-se, respirar aire net i rejovenit. Un passat immens, farcit, contrastava amb un present de caire estable i poc canviant, que no s’oblidava d’un futur força predit. Un futur dolç i al mateix temps amarg. Què més li quedava per fer? Potser res, potser tot. Però ja no hi havia temps, ni força, ni valor. Quedava un amor engrunat al fons dels armaris d'una cambra que un dia va ser escenari d’una passió desenfrenada, d’uns petons agredolços, d’un joc de criatures. I quin goig, quines ganes de viure! Ja tot havia estat viscut, ara no valia un “i si...?”. Ara tan sols tocava tancar els ulls i ser esclau dels records. Això sí, intentaria guardar només els bons.
- toc, toc. Sóc jo, avi!
Aquella dolça veu, aquella joventut. Petites il·lusions que feien reviure aquell cor que, sobtadament, semblava bategar amb més força. Aquella néta, d'ulls menuts i butxaques carregades d'il·lusions, l'endinsava en un record llunyà, però al mateix temps molt proper. Podia tornar a sentir la frescor que veia en les plantes que regava cada matí, podia florir, obrir-se, respirar aire net i rejovenit. Un passat immens, farcit, contrastava amb un present de caire estable i poc canviant, que no s’oblidava d’un futur força predit. Un futur dolç i al mateix temps amarg. Què més li quedava per fer? Potser res, potser tot. Però ja no hi havia temps, ni força, ni valor. Quedava un amor engrunat al fons dels armaris d'una cambra que un dia va ser escenari d’una passió desenfrenada, d’uns petons agredolços, d’un joc de criatures. I quin goig, quines ganes de viure! Ja tot havia estat viscut, ara no valia un “i si...?”. Ara tan sols tocava tancar els ulls i ser esclau dels records. Això sí, intentaria guardar només els bons.
Tempus fugit.
