i es va girar la truita

Anava vestida de qualsevol manera, aquell dia. S’havia llevat com sempre amb un coet al cul, havia esmorzat un iogurt i quatre galetes, havia agafat els apunts que havia deixat preparats el dia anterior sobre de la taula del seu despatx i els havia posat a la motxilla de pell que li feia olor de camell de l’Àfrica. I, tot i la pressa que tenia, no va oblidar-se de saludar el seu company de pis, un noi molt atent que somreia amb la més mínima cosa que li deies.  Plaf! Va baixar les escales de tres en tres i va posar-se a caminar a pas accelerat, mentre notava que els cabells del clatell se li humitejaven de suor. En un acte reflex, va obrir la butxaca petita de davant de la motxilla i va treure’n la goma negre que hi tenia i es va fer un monyo mig desmuntat que aguantaria, amb una mica de sort, fins a arribar a la universitat. Va entrar a classe i es va asseure a primera fila, que és on sempre hi havia lloc si feia deu minuts tard. Quan es va acabar la classe, va anar cap a la biblioteca i es va asseure en un dels ordinador que hi havia lliures per fer feina que tenia enrederida. Al cap d’una estona li va entrar la necessitat imperiosa d’anar al lavabo, així que sense pensar-s’ho dues vegades, va travessar la plantació d’ordinadors i es i es va dirigir al lavabo. Mentre es rentava les mans, mirant el gra que li havia sortit al mig del front, poc es pensava que en arribar a l’ordinador on estava instal·lada, es trobaria la motxilla oberta i sense la cartera. Però què coi vol dir això? Estressada, va mirar a dreta i esquerra i va veure que els dos ordinadors estaven desocupats. A qui podia preguntar si havia vist alguna cosa? Va anar a secretaria allà preguntà si havien vist algú sospitós o si havien trobat alguna cartera blava amb cremallera blanca. No ho entenia, però com podia haver passat? Portava cinc anys estudiant en aquell campus i mai li havia passat una cosa semblant. Quina ràbia! L’endemà ho tornà a preguntar i el dia següent també. I com que no en treia l’entrellat, va haver d’acabar anant a denunciar-ho a la policia i a començar a fer els tràmits per a refer tots els carnets que li havien volat.

Al cap d’uns dies del petit robatori, van trucar al timbre de casa seva. Eren les 9 del matí i ella just havia tornat d'anar a córrer. Hola, ets la Vinyet Torres? Un noi força més alt que ella i amb un estil de vestir tirant a skater, tenia entre les mans la seva cartera. Oh, has trobat la meva cartera? On? Ell, avergonyit, li ho va confessar. No sabia com fer-ho, no sabia on vivies, però volia conèixer-te. Vaig pensar que robant-te la cartera, podria esbrinar on vivies, com erets. Les carteres poden dir molt de com és una persona. Ella, després de fer una mirada incrèdula, li va clavar una bufetada. Tot i això, acte seguit, ell agafant-li la mà i dient-li a cau d’orella que estava molt graciosa a la foto que tenia d’ella amb nas de pallasso a la cartera, li va fer un petó. Ara, més que la cartera, li havia robat el cor.