La filosofia del pastís

I a ell el veus somriure. A ella, abraçar-te. A ell a trucar-te dient-te que ho ha aconseguit. És ben bé com fer un pastís. De vegades cal ser la base de galeta, lligada gràcies a la mantega, que ajuda a fer que el pastís quedi ben sustentat. Segons com cal posar-hi més galeta, i segons com menys, depèn. Això, si no acabes d'estar al cent per cent, pot desgastar, perquè has d'abocar força quantitat perquè l'altra persona estigui bé, però no dimiteixes, ho fas perquè et reconforta, et fa feliç. De vegades, és qüestió de ser les calories que porta la nata, ingredient bàsic del pastís, és a dir, les abraçades, el llenguatge corporal el "ei, sóc aquí". I, de vegades, pots ser la cirereta del pastís, un consell en el moment adequat, una mirada...en definitiva, el toc que fa que l'altre persona s'adoni que no tot és blanc o negre, que un problema té mil cares, fins i tot en té de somrients. Admiro la gent que segueix la filosofia del pastís i, a més a més, és capaç de fer-hi una bona queixelada i assaborir-la.