És aquell nen, pell tendre i ulls nous, quan agafa amb força la mà càlida de la seva mare.

És aquella noia, cabells arrissats i pits petits, quan es tanquen les portes de la sala d'operacions.

És aquell noi, mans raspades i llavis molsuts, quan toca el piano mirant la foto que hi ha sobre.

És aquell senyor, ulls caiguts i galtes arrugades, quan camina fins arribar al balcó del mediterrani.

És aquell sentiment de pèrdua, provinent de l'estómac, d'enyor esgarrifant, de dolor profund.
Jacques Brel, interpretant aquesta cançó, és vida en estat pur.