Aprenent a llegir

Es llepà els dits per poder passar la penúltima pàgina d’aquell llibre. Havia perdut completament la consciència del fet d’inspirar i expirar, vaja, de respirar. Les paraules que hi apareixien xocaven al seu cervell convertides en onades de frases que produïen una espuma blanquinosa. Un paisatge feréstec, ple de contradiccions. L’existència de frases curtes, punyents, i de frases llargues, que semblava que acaronessin el lector, convertien aquella novel·la en una mena d’addicció fugissera. La vida s'hi presentava com un plat fred, gustós, però, de vegades, salpebrat amb crueltat. També hi trobaves la possible identificació amb alguns personatges i l'acabament perfecte d’un munt de peces que aconseguien encaixar a la perfecció i que es mostraven infinites. L’Ombra del vent és un llibre que, sens dubte, recomano.