Aigua neu

Agafo un grapat de neu. Puc notar perfectament la fredor que desprèn i en qüestió de segons, sense gairebé haver tingut temps de percebre-la, passa a estat líquid i desapareix d’entre els meus dits per caure al buit, a terra. No puc controlar que aquella neu se’m faci fonedissa i sense dilacions, s’esmuny. Torno a agafar-ne un altre grapat per intentar ser conscient del procés, per poder assaborir-lo una mica més. Però igual de ràpid que abans, o fins i tot més, la neu es fa aigua i rellisca pels forats que troba entre els dits de la meva mà. Al cap de cinc minuts, només queda un puny mig tancat i una sensació de fred que em fa posar la pell de gallina. Per últim cop, ara ja per tossuderia, intento repetir-ho. Dirigeixo la meva mà al terra per enxampar una bona bola de neu, aquesta vegada més grossa, i m’incorporo sense deixar de clavar els ulls a la meva mà dreta. El sol fa la seva feina i esborra el rastre de neu, aquest cop més lentament. Potser perquè he après a desxifrar-ne cada una de les etapes, potser perquè en conec el final, potser perquè he après a perdre la noció del temps. Però, tot i això, segueixo sense poder controlar que la neu mori per néixer en forma d'aigua...