Última parada: seient 45, fila 84.

Aquell arquet fregava les emocions més amagades a l’orella que pertanyia a aquell home assegut a la última fila d’aquell immens teatre. Ell sempre havia pensat que des d’allà la música arribava amb el volum adequat –ni massa estrident, ni exageradament suau com per no apreciar-ne els detalls- i l’orquestra ni s’adonava de la seva presència. Li agradava tot tipus de música, des del Mozart més clàssic, fins a l’Stravinsky més contemporani. Cada tipus d’obra i de compositor li recordava a un moment diferent de la seva vida. Fins i tot, la música era capaç de despertar-li moments que ni recordava, d’aquells que havia viscut en el seu moment però que havia aparcat tan endins que no semblaven ni seus. D’alguna manera, estar assegut en aquella butaca era treure les teranyines que s’havien acumulat al cor i viure amb la intensitat que desitjava aquells instants que tenia ja enterrats. Abans de tancar la porta de casa, s’assegurava de portar a la butxaca un mocador per si havia de silenciar la tos que li agafava, de vegades, sense previ avís. Durant un temps va poder controlar-ne les regnes, però un hivern exageradament fred a Viena, va adonar-se que cada vegada la tos amarga apareixia amb més freqüència. Això el neguitejava. Aquella tos no podia fer-se present mentre escoltava aquella música. De cap manera. Però un bon dia la tos li va jugar una mala passada. Era el mes de gener i restava assegut com gairebé cada dijous al vespre a la butaca d’aquell teatre. I mentre l’orquestra feia un silenci sepulcral per deixar interpretar la cadència al pianista solista, tossí com si hagués de treure el fetge per la boca. El director abaixà el braç i deixà la mà morta amb la batuta movent-se al ritme d’aquesta. Girà la cara i amb els ulls com ametlles per intentar trobar l’individu que havia emès aquell soroll d’entre la foscor del teatre buit, veié que uns ulls ploraven vergonya. El director cridà: - qui hi ha? Perdoni, però està prohibit assistir als assajos de l’orquestra, faci el favor de marxar. Així com sentí aquestes paraules, marxà per les escales que duien a aquella porta secreta que havia  descobert feia ja vora quatre anys i que l’havien permès accedir al teatre. Però sabia que aquella seria la última vegada que les baixaria. L’havien enganxat entrant als assajos, però, a més a més, el càncer de pulmó no tardaria a emportar-se’l. Moriria pobre, però ric d’esperit i feliç.