Ressaca

Un bon dia no el feia, precisament. S’aixecà amb més lleganyes del normal i amb el cap  retronant com un exèrcit de tambors seguint ritmes divergents. Definitivament tenia ressaca. Però ressaca de principis morals. Semblava que li hagués caigut un cubell d’idees fredes sobre el cap. I asseguda sobre del llit, mirant l’armari impetuós que tenia al davant, havia de decidir què es posaria, avui. Es vestí amb poc gust. Va arribar l’hora d’anar-se a rentar la cara, tot un espectacle. La seva cara semblava un mapa, un camp de golf despullat d’herba. Però, dins la grisor en la qual es trobava la seva ment, va poder pensar una idea genial: maquillar-se. Necessitava color, així que res de només difuminar-se amb un color gris l’ull com feia cada dia, sinó que va començar a treure del seu necesser un pintallavis vermell, un eyeliner negre i el que calgués. Després d’haver-se empolsat de colors, semblava tenir més expressió, tot i que la ment seguia ordint pensaments extravagants, d’aquells que no porten enlloc. Però no podia aturar-la, havia posat cinquena. Tot seguit, va omplir-se el bol de kellogs, va decidir que se’ls menjaria el més ràpid possible –sempre havia pensat que invertir temps en menjar era de les coses més inútils- i sortiria al carrer. Però abans, faria un cop de cap. En el procés d’agafar el pany de la porta, obrir-la i deixar-la tancar amb un cop sec que semblava que fes trontollar tot l'edifici, amagaria la ment al traster i es limitaria a viure el dia per mitjà d’impulsos -racionals i irracionals, tan era. Potser aquesta seria la manera de fer el primer pas.