"Shall we dance?"

Una sala amb la llum adequada, una finestra entreoberta deixant passar una brisa suau i un terra de parquet que acabava amb un mirall enorme, com el mar quan es difon amb el cel. Ho sentia dins, era una part més d’ell mateix. Amb un moviment subtil ella l’agafava delicadament per l’espatlla, i l’altra mà li acariciava, al ritme determinat d’aquella música, l’esquena. El seu cor bategava al ritme d’aquell “un, dos... tres”. Les seves cames deixaven de ser esclaves del pas diari que consistia a caminar endavant i s’atrevien a moure’s lateralment, jugant de forma astuciosa amb les cames de la seva acompanyant. I una passió irrefrenable sorgia d’ell mateix. Un sentiment de força i d’expressió que l’abduïen a un món distant, un món on el que el governava eren els impulsos més profunds que trencaven tota mena de barreres. El seu cos s’alliberava de tota càrrega i es deixava endur amb ella al món dels sentits. El tacte aflorava perdudament quan una mà feia força per acostar-la cap al seu cos, la vista es perdia en els plecs de la seva faldilla i el moviment rotatiu, l’oïda guiava el cos i els seus moviments per mitjà d’aquelles notes i aquella pulsació. Allò, definitivament, el despullava. La dansa era aquesta acompanyant que l'endinsava a ell mateix. I el mirall, n’era testimoni.