Mai havia cregut en la frase que diu "a vegades el que és un final, acaba sent el començament de tot", fins fa uns dies. Aquesta frase es pot interpretar de dues maneres completament antagòniques. O bé pot ser que la frase no es llegeixi tenint en compte què hi ha després de la coma com passa la majoria de vegades, o bé que qui la digui la pronunciï fins al final, tot articulant un crescendo que acabaria amb un forte emfatitzant la paraula "tot".Aquell grup reunit en aquell indret, d'alguna manera per atzar o per cosa del destí, va decidir fer realitat la segona part de la frase, per sort. Però de fet, això va ser una sorpresa, ja que no és el que acostuma a passar la majoria de cops. En realitat, aquella era una excepció positiva que em tocaria viure a mi i als qui també s'afegien a forjar-ho, a treballar-ho i a mantenir-ho. Una sort que tots estaríem d'acord a perpetuar. Erem i som el sentiment de pau que et provoca fer un trajecte amb tren que voreja la platja mentre es pon el sol, la varietat de colors que tenen els arbres quan és la tardor, les mil gotes de pluja que cauen les unes al costat de les altres i s'estavellen sobre una flor, o els acords afinats d'una cançó emergent dolçament d'una guitarra acústica.
I el més increïble de tot és que després de cinc anys hi seguim sent, caminant junts, els uns al costat dels altres.
Celebro haver-vos conegut, no tothom et canvia així la vida.
I em repeteixo: la importància de moments com aquests no rau només en l'eufòria de l'instant en què s'estant produint sinó, un cop acabats, en allò que queda... l'afterglow, una buidor regeneradora i satisfaent que omple l’esperit, com va ens omplir el descobriment d'Irlanda i com, des d'aleshores, ens segueix omplint cada trobada. Sou la meva teràpia!! :)
ResponEliminaSe'm fan sempre tan curts, els dies que passem junts... Desitjaria que aquell estat de l'ànima em durés eternament, i de fet sempre hi és latent. A vegades, mirar enrere fa que miris endavant amb encara més força. Doncs això em passa amb vosaltres; quan penso en les quedades i en l'inici de tot plegat, més m'entusiasmo amb el que queda per venir. Després de cada quedada em deixeu amb ganes de superar-me a mi mateixa, a ser millor. El pòsit de tots els sentiments en el meu cor és la pomada que cura tot el que és dolent i que pot fer mal. A mi no em cal anar al psicòleg, només em cal rebre una visita vostra i perdre'm (o trobar-me) per la muntanya.
ResponEliminaAi, com us estimo...! Gràcies per existir, gràcies per absolutament tot.