Començant la caiguda lliure

Tens el cor tan ple d’estimació que l’emoció t’acaba vessant pels ulls, en forma de llàgrimes. Unes llàgrimes que no són salades, sinó que expliquen una història que els records s’han encarregat de gravar minuciosament a la teva ment. És el nus a mitja gola que indica que, per uns moments, estàs revivint a flor de pell la primavera d’aquests anys viscuts plegats. Sembla que, amb els temps, hagis d’haver après a passar etapes, però no és així perquè en cada etapa els protagonistes abracen diferent, riuen diferent i t’estimen diferent. I quan ets conscient que arribes a la vora d’aquell buit, t'agafa una barreja de por i melancolia. Saps que et tocarà saltar en un moment o altre, però, en el fons, acabes agraint que hagis de saltar, perquè això significa que has arribat molt amunt, que ho has exprimit, que has tingut la grandíssima sort de viure-ho. 

l'Afrique

La xocolatina de benvinguda va semblar la porta d’entrada a un altre món. Un món de colors vius i de ritmes de maraques i djembes, on les injustícies socials d’una cultura tan càlida semblaven quedar enterrades sota una música que donava vida fins i tot a les parets del teatre. Allà tot bellugava, tothom somreia, els moviments de la noia que acompanyava el cantant repassaven els ritmes utilitzant les espatlles, els malucs, els peus, el cap i les trenes del cabell. El seu cos fluïa al ritme de la seva manera d’entendre la vida, igual que el dels músics, que seguien amb gran  expressivitat la veu mig esquerdada d’aquell albí repudiat del seu país. Tot i la seva pell blanquinosa, la sang corria igual d’alegre per les seves venes. Aquella música ho deia tot, explicava amb ritmes la seva cultura, i ho abraçava tot. I jo, amb les mans amunt i movent els malucs, amb els ulls mirant al sostre i conscient del què estava vivint, desapareixia per uns moments de la quotidianitat per submergir-me a una felicitat indescriptible.

per molts anys més!

El temps s'escola. El dia comença a plorar estrelles fugaces que toquen l’acordió. Però la millor, tu. La teva música fa ballar mil valsos als sentiments i els pinta de color verd i marró, color natura. Des de la ciutat comptal puc notar cada una de les notes i els acords que desprèn la teva música i que, al cap i a la fi, et descriu tan bé. Una música passatgera, però penetrant. Una música animada, però profunda i que sempre, per lluny que la percebis, està amb tu. Aquella música que s‘escola per qualsevol regional exprés que surti de Girona en direcció Barcelona o que es converteix en bombolles d’aigua que arriben en forma d’onada i so salat a les costes barcelonines. És quan aquella música enderroca qualsevol frontera –la de la distància, la de l‘enyor– que la peça que has interpretat es pot titular, sense cap mena de dubte, "amistat".