Avui prendré la lluna i la pal·lidesa se m’arraparà a la pell i la descolorirà. Els porus del meu cos respiraran aires de nit, embadalits per la llum incandescent d’una lluna que tot ho relativitza. La meva mirada s’endinsarà en el bosc d’estrelles i escopirà les pors i les inseguretats per deixar-me arribar, passant per un caos de sentiments i de malsons no resolts, al meu univers interior. Pau, quin nom tan bonic que tens.
Deixeu-vos encisar per ella.
Deixar de percebre els peus a terra i sentir pau dins nostre gràcies a la lluna. Preciós text Sònia, m'ha encantat. Aquesta pau que tant costa d'assolir i que quan l'aconsegueixes només la fas durar uns instants fins que algú et diu que "estas a la lluna de València", oi?. Sàpigues que tot i tenir-te lluny aquest Sant Jordi m'has fet tornar a vibrar. Un petó i una rosa, bonica. Cuida't i fins ben aviat!
ResponEliminaquina passada!!
ResponElimina