el gran desconegut

Sentint històries t'adones que l'amor, allò que diuen que ho mou tot, acaba sent un motor que per a cadascú té un ritme, un so i una forma diferent. Per a alguns l'embranzida inicial és vertiginosa i s'atreveixen a accelerar fins a punts insospitats, embogint i perdent-se a ells mateixos pel camí, cosa que, paradoxalment, els acaba compensant perquè se senten més vius que mai. També n'hi ha que prefereixen una arrencada lenta i suau, com una carícia càlida just al costat de l'orella envermellida pel fred d'una tarda freda d'hivern. L'embranzida per a aquests arriba al cap d'un temps, quan els records tendres enfarfeguen el seu motor i el revolucionen a mil per hora; es troben, sense adonar-se'n, a una velocitat que pot ser assaborida amb un somriure. I també hi ha aquells que es volen convèncer que aquella persona tan ideal els faria feliços, però acaben adonant-se que l'amor no es pot triar a dit, s'ha de triar a cor. 

Sense voler, topes amb un correu antic.

Quan estic a orquestra perdo el món de vista. I en aquest altre món, on tu decideixes com vols cada emoció, hi entro per mitjà del pentagrama i de les notes que s'hi entortolliguen. Hi floto, hi nado, hi volo. I el millor de tot és que això ho fas acompanyat. El teu company de faristol t'acompanya amb els moviments de cos que sorgeixen de forma inconscient, seguint el ritme de la música. És com si l'orquestra fes l'amor conjuntament, sota els mateixos llençols. Fas un cop d'ull al teu voltant, mentre té lloc un crescendo dins teu i, de sobte, sents una pau interior i una immensitat que no sentiries ni enmig del Gran Cañón. I el més fort és que no t'has mogut de la cadira, ni de l'escenari, ni del teatre. Segueixes sent allà, amb els llums il·luminant-te i el teatre ple de gent que t'escolta. I quan arriba el solo les notes et porten a dalt de tot, lluny, molt amunt. Sembla que hagis d'arribar a tocar la lluna i endinsar els peus en un dels seus cràters. I quan s'acaba, respires, cansada pels nervis, el cor anant-te a cent, però saps que això que has viscut és com la il·lusió que devia tenir el primer astronauta que posava els peus a la lluna. Un moment únic, volàtil, però dels més intensos que has viscut mai.

les llàgrimes i el seu afany de protagonisme

Agafes aquella guitarra de sis cordes i et poses a tocar aquella cançó, que vas compondre en aquell moment tan precís, tan teu. Se’t fa un nus a la gola i la veu acaba fonent-se per deixar els acords sols, que continuen, insistents. Les llàgrimes, llavors, ocupen el lloc de la teva veu silenciada i s’encarreguen de fer la veu principal, es fonen amb la vibració de les cordes i aconsegueixen fer la millor actuació de la seva història: la melodia més salada i sentida d’aquesta ciutat a les fosques. I només jo hauré estat l’afortunada de viure-la.  Per moments així, val la pena haver estat enamorada.

aquell sentiment

Quan aconsegueixes treure d'un dia gris, aquella rosa amb punxes que té un vermell tan brillant i una melodia tan teva, amb uns acords que et surten del cor i les notes d'una història irrepetible. Gràcies, música.

Volia poder cantar cançons

i descosir-te a petons

aquell jersei de ratlles.

I volia poder-te fer l'amor

un dia de tardor

quan els arbres plorin fulles.

I et volia dibuixar

aquelles ganes de viure

que se t'havien esborrat

d'aquell rostre de vidre.

I volia poder pintar

de mil colors la nostra història

per no esborrar-nos del cor

aquell sentiment d'eufòria.

Però tu vivies al teu món

fred, fosc i poc dolç

del qual no en vols sortir.

Però jo t'estenc la mà

agafa-me-la, apreta-la i sent

com t'estimo.